Investit doctor honoris causa per la UMH el 23 d’octubre de 1998.

Naixement: 15 de febrer de 1908, Urrea de Gaén
Defunció: 5 de juny de 2001, Madrid
Cònjuge: Miracle Martínez Prieto (m. 1934–1993)
Gènere: Dramatúrgia i assage
Premis:

• Premie Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats en 1989
• Creu Sant Jordi 1982
• Premi Internacional Menéndez Pelayo en 1991

Educació: Universitat Complutense de Madrid (1930–1941), Universitat de València (1927–1930)

Va ser assagista

i metge espanyol. Autor prolífic, se’l considera l’iniciador i el màxim representant de la història de la medicina a Espanya. Va realitzar estudis de la seua especialitat a Saragossa, València i Madraneu, orientant-se cap a la psiquiatria. Militant falangista, al final de la Guerra Civil va fundar amb Sr. Ridruejo la revista Escorial. Després de publicar el seu primer volum d’assajos, Medicina i història (1941), va accedir a la càtedra d’Història de la Medicina en la Universitat de Madrid, de la qual també va ser rector.

Assidu conferenciant i col·laborador en diaris i revistes, la seua producció ha discorregut per diferents vessants. D’una banda, va tractar temes relacionats amb la seua disciplina en llibres com L’antropologia en l’obra de fra Lluís de Granada (1946), Introducció a l’estudi de la patologia psicosomàtica (1950) i La relació metge-malalt, història i teoria (1964), en els quals va reflexionar en un to filosòfic sobre els mitjans i fins de la medicina. A este àmbit pertanyen els set volums de la Història universal de la medicina (1969-1975), obra col·lectiva publicada sota la seua direcció.

Però l’autor ha sobrepassat els límits de la seua professió per a ocupar-se de l’anàlisi històrica de la cultura espanyola amb un afany de comprensió i reconciliació, d’acord amb la seua renúncia a l’ideari falangista. Este interés es va manifestar en els assajos Menéndez Pelayo, història dels problemes intel·lectuals (1944), La Generació del 98 (1945) i Espanya com a problema (1957).

En ocasió del seu ingrés en la Reial Acadèmia Espanyola (1954) va pronunciar un discurs titulat La memòria i l’esperança (Sant Agustí, Sant Joan de la Creu, Machado i Unamuno), les tesis mestres de la qual van ser arreplegades en el seu primer treball de caràcter plenament filosòfic, L’espera i l’esperança. Història i teoria de l’esperar humà (1956). Altres textos notables són L’empresa de ser home (1958), Teoria i realitat de l’altre (1961), Gregorio *Marañón, vida, obra i persona (1969), el llibre de memòries Descàrrec de consciència (1976), Cos i ànima (1991), Esperanza en temps de crisi (1994) i Idea de l’home (1996).

Font:
Fernández, Tomás i Tamaro, Elena. «*Biografia de Pedro Laín Entralgo». En Biografies i Vides. L’enciclopèdia biogràfica en línia [Internet]. Barcelona, Espanya, 2004.