Miguel Hernández

Investit doctor honoris causa a títol pòstum per la Universitat Miguel Hernández d’Elx  el 18 d’octubre de 1998.

L’exemplar de figuera plantat al jardí dels honoris va ser obtingut de la figuera de Miguel Hernández.

Biografia:

(Orihuela, 1910 – Alacant, 1942) Poeta espanyol. Adscrit a la Generació del 27, Miguel Hernández va destacar per la fondària i autenticitat dels seus versos, reflex del seu compromís social i polític. Nascut en el si d’una família humil i criat en l’ambient llaurador d’Orihuela, de xiquet va ser pastor de cabres i no va tindre accés més que a estudis molt elementals, per la qual cosa la seua formació va ser autodidacta.

Fotografia: Miguel Hernández als 23 anys

El seu interés per la literatura el va portar a aprofundir en l’obra d’alguns clàssics, com Garcilaso de la Vega, Luis de Góngora o Calderón de la Barca, que posteriorment van tindre una marcada influència en els seus versos (especialment en els de la seua etapa juvenil) i en les seues primeres temptatives teatrals. També va conéixer la producció d’autors com Rubén Darío o Antonio Machado. Va participar en les tertúlies literàries locals organitzades pel seu amic Ramón Sijé, trobades en els quals es va relacionar amb la que després va ser la seua esposa i inspiradora de molts dels seus poemes, Josefina Manresa.

Amb vint-i-quatre anys va viatjar a Madrid i va conéixer a Vicente Aleixandre i a Pablo Neruda; amb este últim va fundar la revista Cavall Verd per a la Poesia. Les idees marxistes del poeta xilé van tindre una gran influència sobre el jove Miguel, que es va allunyar del catolicisme i va iniciar l’evolució ideològica que el conduiria a prendre posicions de compromís bel·ligerant durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Amb el triomf del Front Popular va col·laborar amb altres intel·lectuals en les Missions Pedagògiques, moviment de caràcter social i cultural; després de l’esclat de la Guerra Civil (juliol de 1936), es va allistar com a voluntari en l’exèrcit republicà. Durant la contesa va contraure matrimoni amb Josefina Manresa, va publicar diversos poemes en les revistes El Mico Blau, Hora d’Espanya i Nova Cultura, i va fer nombrosos recitals en el front. La defunció del seu primer fill (1938) i el naixement del segon (1939) es van afegir com a motiu inspirador de la seua obra poètica.

Fotografia: Amb Josefina Manresa (Jaén, 1937)

Acabada la guerra va tornar a Orihuela, on va ser detingut. Condemnat a mort, se li va commutar després la pena per la de cadena perpètua. Després de passar per diverses presons, va morir en el penal d’Alacant víctima d’un procés tuberculós; d’esta manera es va truncar una de les trajectòries més prometedores de les lletres espanyoles del segle XX.

La poesia de Miguel Hernández

Encara que cronològicament l’autor hauria de pertànyer a l’anomenada promoció del 35, de la qual van formar part poetes com Luis Rosales o Leopoldo Panero, l’estil de la seua obra i la seua relació amb els representants de la Generació del 27 fan que se’l considere el membre més jove d’esta última o el “genial epígon del grup”, en paraules de Dámaso Alonso. La seua trajectòria com a escriptor va donar principi amb algunes col·laboracions en la revista de tendència catòlica El Gall Crisi, dirigida per Ramón Sijé.

El seu primer volum de versos, Perit en llunes (1934), està format per 42 octaves reals en les quals els objectes quotidians i humils són descrits amb un hermetisme formal en el qual traslluïx clarament el magisteri gongorino. No obstant això, en altres poemes de la mateixa època s’intuïx una major soltesa verbal i l’inici del seu compromís amb la causa dels desheretats.

Fotografia: En un homenatge a Ramón Sijé (Orihuela, 1936)

En 1934, després de donar a conéixer en la revista Cruz i Raya l’acte sacramental Qui t’ha vist i qui et veu i ombra del que eres, de caràcter calderoniano, va començar la que fet i fet va ser considerada la seua obra mestra i de maduresa, El raig que no cessa (1936), que inicialment pensava titular El xiule vulnerat. La vida, la mort i l’amor (este com a fil conductor del poemari) són els eixos centrals d’un llibre compost majoritàriament per sonets i enlluernador en el seu conjunt, encara que destaca la triava dedicada a la mort de Ramón *Sijé, escrita en tercets encadenats i considerada una de les més importants de la lírica espanyola de tots els temps.

Durant la Guerra Civil va cultivar l’anomenada poesia de guerra: la seua fe republicana es va plasmar en una sèrie de poemes reunits en Vent del poble (1937), que va incloure la “Cançó de l’espòs soldat”, dirigida a la seua dona, i altres creacions famoses, com “El xiquet pareller”. Pertanyen també a este període el poemari L’home aguaita (1939), que manifesta la seua visió tràgica de la contesa fratricida, i diversos textos dramàtics que es van publicar amb el títol Teatre en la guerra (1937).

Mentres es trobava en la presó va escriure Cançoner i romancer d’absències (1938-1941), on va fer ús de formes tradicionals de la poesia popular castellana per a expressar en un estil concís i senzill el seu profund pesar per la separació de la seua dona i els seus fills i l’angoixa que li produïen els efectes devastadors de la guerra.

Font:
Fernández, Tomás i *Tamaro, Elena. «Biografia de Miguel Hernández». En Biografies i Vides. L’enciclopèdia biogràfica en línia [Internet]. Barcelona, Espanya, 2004.